diumenge, 10 de febrer de 2013

TORNAR A COMENÇAR

Ahir vàrem anar al Parc Motor Vallgorguina a veure com un grup de joves gaudien d’ un curs de Motocross promogut (sembla ser) per la FCM, que després del canvi a la directiva s’ha proposat reflotar aquest esport que any rere any ha perdut moltíssims adeptes.

Vàrem coincidir amb l’Artero Castro, exemple de dedicació al mon del motocròs i gran apassionat d’aquest esport, pare del Sergio Castro, un excel•lent pilot que hem vist créixer des de petit (potser la millor cursa que recordem lluitant frec a frec amb el Jorge Zaragoza) i que està arribant ben amunt superant no poques dificultats amb constància, sacrifici i esforç. L’Artero ha inculcat els bons Valors en el seu fill, ha fet d’ell un bon pilot i un jove de profit aplicant tant sols la fórmula del sentit comú.

I va ser parlant amb el Sr. Castro que em vaig decidir a escriure aquest article final pel Blog del Pol, que tant abandonat hem tingut els darrers temps.

Avui el Pol lluita per tornar als circuits, i penso tot mirant enrere: Que ha passat al llarg dels anys perquè tot hagi acabat així? Que ens ha fet abandonar un esport pel que fèiem tot tipus de bogeries? Perquè han plegat tants i tant d’altres joves pilots abans d’hora?

El que va començar com una afició al mon de la moto, va esdevenir quasi sense voler-ho en una passió, una obsessió, fins acabar en una bogeria. Molts dels qui llegiu no n’estareu d’acord, i aquesta idea potser és únicament aplicable al meu cas, però jo al menys ho tinc prou clar.

Amb el pas dels anys, l’esperit de competitiu, la rivalitat (sovint mes dels pares que dels fills), la imatge de l’èxit,...va fer que molts perdéssim el Nord i l’objectiu que preteníem quan vàrem començar. Amb el pas dels anys, de les categories (50-65-85-125), i sobretot a mesura que vàrem assaborir la mel de l’èxit, es va anar canviant el model inicial mes amateur, per un altre que no sabria com qualificar: calien dues motos, una per entrenar y una per córrer, ambdues perfectament decorades i idèntiques; calia que fossin molt potents, sense importar si el nen seria capaç o no de de dur-la al límit; calia entrenar cada cap de setmana, o inclús entre setmana si n’hi havia possibilitat; era aconsellable tenir una autocaravana per anar més còmode a les competicions, arribar abans i marxar mes tard. En definitiva traspassàvem sense voler als nens la pressió de l’èxit que buscàvem els pares, es creaven sovint situacions de tensió entre famílies que havien estat amigues, i esdevenia un esport finalment insostenible.

Nosaltres ho vàrem intentar, però no ho podíem aconseguir. Aviat vàrem quedar despenjats i amb el creixement de les cilindrades ja vàrem veure que no podríem destinar els recursos mínims per estar al davant. En un moment en que ja estàvem al nivell de campionats nacionals, on calia posar-hi el que era necessari tant sols pel fet d’estar, no va ser possible aguantar i es varen encadenar caigudes i lesions que ens van obrir els ulls, i es va passar del “tot” al “res” en un obrir i tancar d’ulls.

Ens queden ara els bons amics que hem fet pel camí, grans persones amb les que hem compartit passió, por, nervis, i algun que altre dinar quan s’acabava la competició.

Ens queda també el record d’haver anat al estranger a córrer (el Masterkids 3 anys seguits), on els nois convivien amb gent de tot el mon, i la rivalitat era ben entesa i sana.

Ara, començada la competició 2013 veiem que en queden ben pocs, i son aquells que van poder, aquells que potser no van voler volar tant alt, i els que si que ho van fer tenien els medis per fer-ho. Per tots ells em trec el barret i els animo a no abandonar.

Els que no hi son, per un o altre motiu, els trobo a faltar. Sovint els veig a les fotografies, als vídeos als que tant temps vaig dedicar tot esperant aquest moment. Penso que potser algun d’ells, com el Quim, hauria arribat molt probablement a ser Campió d’Espanya...però ja mai ho sabrem.

Avui, veient 70 pilots fent un curset de la FCM, amb petites promeses com va ser un dia el Pol, només espero que a algú li serveixi aquesta reflexió, saber quin és per mi l’error i que sàpiga corregir-lo per evitar que tard o d’hora aquest esport desaparegui o si mes no es torni encara mes minoritari.

Si som llestos (i a vegades ho dubto) sabrem reactivar la passió pel motor, baixar les llicències i el preu d’inscripció, fer mes curses locals, permetre l’accés al medi natural, i fer les coses amb sentit comú. Potser així es tornin a vendre motos, es facin mes llicències i puguem tornar a córrer.

El Pol tornarà, de ben segur. Ho farem de forma modesta, competint amb pilots amateurs, en curses locals. I quan puguem sortirem a córrer fora, perquè sempre ens ha agradat fer-ho i conèixer mon.

Fins ben aviat;



Roger

1 comentari:

Danny ha dit...

Ole!
Todos sabemos los difícil y caro que es este deporte, todos los días veo gente que tiene que abandonar, después de haber gastado no,lo que no tenía y lo que no tendrá! La situación es critica y la federación no ayuda, los cambios están siendo a peor y la gente ( almenos yo) que estamos ayudando a los más pequeños con una infraestructura estamos cansados y decepcionados. Como nota te diré que ganamos el cto. De España de MX 65 con un gran coste y a dia de hoy ni nos han dado el título ni la copa ni entrega de premios ni nada, como le explicó yo a un enano de 10 años que es campeón de españa y no lo pone en ningún sitio...
Roger, no hacen falta 2 motos, ni una autocaravanas de 100.000€ solo pasión!, y eso os sobra, yo os he visto en mil circuitos, y vuestra entrega y conducta es ejemplar!! Así que sí Pol quiere seguir en el MX se ha de intentar!
Os envió todo mi apoyo y seguro que nos veremos pronto dando GAS y disfrutando de nuestra pasión... MX

Un abrazo

Danny VDb